Commemoració del 87è aniversari de la II República
Avui 14 d’abril, celebrem el 87è aniversari de la proclamació de la II República, de la qual ens sentim hereus pels ideals polítics i els valors cívics en què es fonamentava. Ideals i valors, inspirats en la Revolució Francesa i que a Catalunya arrelaren a partir de mitjan segle XIX, com recorda el preàmbul de la llei del Memorial Democràtic: “El catalanisme, les lluites obreres, els corrents liberals i el moviment republicà i federal, diu el preàmbul, foren el germen de la cultura democràtica i de la lluita per les llibertats a Catalunya. La primera i la segona repúbliques, marquen els moments culminants d’aquesta lluita i són els antecedents immediats del marc democràtic actual”.
En efecte, la segona República, a pesar de la seva curta durada, portà a terme un programa de produndes transformacions a fi de situar el nostre país a l´avantguarda política, social i cultural d´Europa. Establí la democràcia parlamentària i Catalunya recuperà, 200 anys després, les seves institucions, la Generalitat, tot i que dins un Estat autonòmic, fet que va decebre molts catalanistes, ja que Macià havia proclamat la República Catalana dins la Federació Ibèrica, i això s’interpretà com una claudicació nacional. Declarà la separació de l’Església i de l’Estat. En educació, realitzà el major esforç, fins aleshores, per treure de l’analfabetisme la meitat de la població. Implantà l´assistència sanitària pública i l´assegurança de malaltia obligatòries. Endegà la reforma agrària i reconegué importants drets als treballadors com la jornada laboral de 8 hores, un salari mínim i vacances pagades. Les dones pogueren votar per primera vegada. També aprovà el matrimoni civil i la primera llei de divorci. Per últim, fomentà la cultura i la investigació científica en tots els camps, com mai s’havia fet, convertint aquest període de la nostra història en un dels més esplendorosos.
Lluny, però, de la idealització de la República, hem de reconèixer que va cometre errors. L’endarreriment en què havia deixat la monarquia el país, va fer que hagués de lluitar en molts fronts a la vegada i la crisi internacional tampoc va acompanyar.
Si va cometre desencerts també és indubtable que, des del primer dia de la seva proclamació, les forces ultraconservadores, grans terratinents i sectors importants de l´exèrcit i de l´església, van treballar colze a colze per enderrocar-la, perquè la consideraven una amença pels seus privilegis. No obstant, tots els errors de la República no justificaran mai un cop d´estat i encara menys una guerra civil.
La dictadura franquista significà el trecament de la legalitat republicana i la pèrdua de tots els seus valors. Durant 40 anys, només tindran drets els adeptes al dictador. La pau de Franco, per una gran part de la població, serà la pau de les presons, dels cementiris, de les cunetes —després de Cambodja, Espanya és el país amb més morts i desapareguts, més de 130.000, en més de dues mil fosses comunes disseminades per tot el territori—. Sí, la pau del dictador fou terror, por, silenci i oblit… Silenci i oblit que els seus hereus van imposar, juntament amb la reinstauració de la monarquia, per acceptar la Transició democràtica, que cada dia veiem més que no va ser tan modèlica.
Per lluitar contra el silenci i l’oblit, d´uns anys ençà i seguint l’exemple d’altres països que també han sofert un passat traumàtic, la cultura de la memòria s’ha anat obrint camí, gràcies a historiadors, entitats i associacions que, convé dir-ho, sempre han anat pel davant del poders públics. Actualment, el debat sobre la Memòria Històrica ha quallat en la societat, malgrat els qui s’hi oposen radicalment perquè, segons ells, obre les ferides del passat. Aquests qui hi estan en contra, quan arriben al govern, repatrien combatents de la División Azul, mantenen l’ignominiós Valle de los Caídos com a lloc d’apologia del franquisme, subvencionen la Fundación F. Franco o finacien, amb 6 milions d’euros dels pressupostos de l’Estat, la publicació dels 50 volums del Diccionario Biogràfico Español, compendi d’ideologia feixista i escandalós atemptat contra la historiografia. Encara avui es continua posant noms de generals colpistes a col·legis públics i alguns ajuntaments es neguen a retirar les plaques franquistes dels carrers, com és el cas de Lleida, tot i la llei de la Memòria Històrica. Llei, per cert, que el president del govern Central no desaprofita cap ocasió per menysprear-la i galleja de pressupostar-la amb zero euros.
Malgrat tot això, si mirem enrere, veurem que estem avançant en la lluita contra la desmemòria, almenys a Catalunya. El retorn dels papers de Salamanca, l’Estatut, que estableix l´obligació de “vetllar pel coneixement i el manteniment de la memòria històrica”, la llei de fosses o la recent llei que declara nuls els judicis i consells de guerra franquistes, iniciatives com la creació de la Xarxa d’espais de memòria, el Memorial Democràtic o el Museu de l´Exili, etc. confirmen que hem fet avenços. Tanmateix, pensem que cal reivindicar més que mai les polítiques de la memòria perquè, a més de ser un deure, són una expressió més de llibertat i de cultura democrática.
Aquest conjunt de lleis i d’iniciatives ha de servir per conèixer la veritat, fer justícia i reparar els danys morals i materials que es van provocar. També per homenatjar dignament totes les víctimes que varen lluitar en defensa de la democràcia i les llibertats les quals, malauradament, en aquests moments tornen a perillar.
La memòria històrica no solament és rescatar de l’oblit el passat amagat i falsejat sinó també compromís cívic amb el present. En la situació política actual, no podem restar indiferents davant dels empresonats (com el perpetuenc Jordi Cuixart), dels exiliats i dels centenars d’imputats —alcaldes, regidors, professors i ciutadans i ciutadanes de totes edats i condicions—, simplement per reivindicar, de forma pacífica, un país més lliure, més just i més democràtic. Tampoc podem restar passius davant de la progressiva retallada i vulneració de drets fonamentals que s’està produint ni davant dels reiterats atacs a la llengua catalana, a l’escola, als mitjans de comunicació i a la llibertat d’expressió, com està succeint amb els rapers, la censura a ARCO i la prohibició de llibres.
Perquè volem un país plenament democràtic, més lliure i igualitari, valors que proclama el republicanisme, exigim la llibertat dels empresonats —també amb els empresonats d’Altsasu, País Basc!—, el retorn dels exiliats, el sobreseïment de totes les causes contra tots els imputats, la derogació de l’article 155 i el restabliment de les institucions catalanes, respectant la voluntat popular del 21-D i garantint els drets polítics de tots els seus electes, com demana cautelarment el Comité de Drets Humans de l’ONU.
Perpetuencs/perpetuenques!
Visca la República!
Visca Catalunya!
Cercle de Recerques i Estudis Mogoda (CREM)
Santa Perpètua de Mogoda, 14 d’abril de 2018