“Els règims totalitaris del s. XX han revelat l’existència d’un perill abans insospitat: la supressió de la memòria” Tzvetan Todorov
Ens calen autèntiques i decidides polítiques de la memòria
Des de mitjan anys 90, gràcies a la labor dels moviments per a la recuperació de la memòria, a Catalunya es comença a parlar de memòria històrica (MH). Aquest concepte, deutor de l’obra col·lectiva Les lieux de mémoire (1984-1992), dirigida per Pierre Nora, va fer fortuna mediàtica. Tanmateix per alguns historiadors és polèmic i, no cal dir, pels seus detractors, principalment partits de dreta. Barreja, segons ells, l´aspecte emocional, subjectiu (memòria individual / col·lectiva) amb el crític, objectiu (història) i, a més, remarquen, té connotacions polítiques, perquè els poders imposen el que s´ha de recordar i com s´ha de recordar (Appel de Blois). Per nosaltres, sense defugir la controvèrsia que poden suscitar aquests dos termes, el cert és que la història, sobretot en moments traumàtics, de confrontació i guerra civil, sempre l’escriuen els vencedors i, per tant, és una història tergiversada i plena de pàgines en blanc, o sigui, d’intencionats oblits. La memòria històrica el que pretén, sense mancar a l’objectivitat ni al rigor científic, no és res més que conèixer la veritat del passat que ens varen amagar per poder construir una societat plenament democràtica. La memòria” —diu Jacques Le Goff— intenta preservar el passat solament perquè li sigui útil al present i al futur. Procurem que la memòria col·lectiva serveixi per a l’alliberament dels homes i no per a la seva submissió.
Quan parlem del passat, de fet, tot és memòria històrica: la guerra dels Segadors, la guerra de Successió, la I República, la Transició, el regnat de Joan Carles I, etc. Molta gent usa l’expressió en aquest sentit. No obstant això, la memòria històrica, també anomenada memòria democràtica, se circumscriu preferentment al període comprès entre 1931 i 1980, és a dir, la II República, la guerra civil, la dictadura franquista i els primers anys de la Transició fins a l’elecció de Jordi Pujol com a president de la Generalitat, després de la celebració de les primeres eleccions al Parlament de Catalunya.
Les associacions i entitats memorialistes de casa nostra naixeran a imitació d’altres països europeus, com per exemple Alemanya, que també patiren dictadures. Primer, com a reacció a una transició que va tancar en fals la història, bescanviant llibertat per oblit del passat —pacte de silenci, se’n digué— i, després, per contrarestar el desacomplexat revisionisme franquista que va endegar en tots els fronts el PP quan va arribar al govern de la mà de José Mª Aznar (1996). El leitmotiv: denigrar tot el que tingués a veure amb la II República per justificar el cop d’estat del 36 i el franquisme amb el qual no han tallat mai. Per aquest objectiu es van valdre de tots els mitjans de comunicació afins i de pseudohistoriadors i propagandistes de tota mena, com ara Pío Moa, César Vidal, Jiménez Losantos, entre molts altres, dignes èmuls de Joaquín Arrarás i Ricardo de la Cierva.
És oportú recordar que tot just Aznar accedí al govern, amb Esperanza Aguirre al Ministeri d’Educació i Cultura, brandant un informe totalment esbiaixat de la Real Academia de la Historia, com argumentaren Javier Tussell i Rafael Valls, esclatà la polèmica provocada pel decret d’Humanitats. Sota l’excusa de millorar l’aprenentatge de les humanitats a l’ESO, el que hi havia era un atac en tota regla a l’ensenyament de la història per tornar a una visió anacrònica i unitària d’Espanya, ja que el ‘prefabricat’ informe alertava del calamitoso estado de la enseñanza de la historia, de la pérdida de las raíces históricas i de las señas de identidad i apuntava com algunes de les causes el predominio indiscutible de la contemporaneidad sobre el pasado, a més del peso de la periferia. Aquell decret amagava, en el fons, altres objectius menys confessables: recuperar competències traspassades a les autonomies i sobretot carregar-se la LOGSE, la bèstia negra del PP, perquè no fomentava veritables patriotes.
També és molt simptomàtic que en aquests anys es començà a ‘precuinar’ el Diccionario Biográfico Español (DBE), compendi de la ideologia franquista i escandalós atemptat contra la historiografia. Se’ls permetria als historiadors alemanys fer apologia de Hitler i als italians de Mussolini? Oi que no? Doncs aquí és possible fer el panegíric de Franco i de la resta de generals colpistes, silenciar la repressió franquista i carregar totes les tintes sobre la republicana, etc. sense que passi res. Més de 6 milions d’euros públics, atorgats pels governs del PP ho van permetre (el PSOE quan va tornar a governar no va gosar oposar-s’hi). Si els ministres socialistes, tant d’Educació com de Cultura, no van moure mai un dit per esmenar aquesta barbaritat, penseu que ho havia de fer el bel·licós ministre d’Educació del PP, Ignacio Wert, que ha manifestat que el seu interès és espanyolitzar els alumnes catalans? Molt lluny d’això, ha continuat abocant cabals públics a l’obra i, una vegada aprovada la LOMCE, que reforça les competències de l’Estat en matèria educativa, ha retornat a la vella visió anacrònica i manipuladora de l’ensenyament de la història que defensa el seu partit, com s’ha demostrat amb el disseny curricular de segon de Batxillerat, que curiosament omet, no precisament de forma involuntària com denuncien molts historiadors, la primera etapa del franquisme i contra la qual ja han posat el crit al cel. Esperem que aquesta nefasta llei, tal com va passar amb la LOCE, també del PP, sigui derogada perquè els ciutadans així ho hagin decidit amb el seu vot en la propera contesa electoral.
El DBE, escrit en gran part per “historiadors militants”, com s’autodenominen amb tota la descaradura del món (per nosaltres, ras i curt: falangistes recalcitrants), a l’inrevés de l’Oxford Dictionary of National Biography, inclou també personatges vius, per satisfer la vanitat dels seus principals inspiradors: Aznar, Aguirre, Rajoy i Gonzalo Anes, entre molts altres, que han seleccionat biògrafs amics perquè tot siguin lloances. Es va dir que d’aquest vergonyant patracol es rectificarien les biografies motiu d’escàndol, però no s’ha fet i això és una ignomínia més contra els que lluitaren en defensa de les llibertats, l’estat de dret, i la democràcia. És intolerable el suport públic a una obra d’aquestes característiques, havent-hi una llei de memòria històrica.
Hem de subratllar que, sortosament, aquest infamant diccionari no es va quedar sense resposta. Aquesta, un cop més, com sol ser habitual en aquestes qüestions no provingué de cap institució pública sinó d’un grup de reputats historiadors. L’any 2012 va aparèixer En el combate por la Historia, publicació que parangona el títol d’un dels millors mestres de la historiografia, Lucien Febvre, fundador amb Marc Bloch de l’École des Annales i autor de Combats pour l’histoire (1952). En contrast amb el DBE, aquesta obra rigorosa i crítica, coordinada per Àngel Viñas, sí que ha comptat amb veritables i honestos historiadors, professionals de prestigi, especialistes cadascun en els temes que tracten, com són Paul Preston, Josep Fontana, Julián Casanova, Enrique Moradiellos, Hilari Raguer, etc.
Les polítiques memorialistes en aquest país només han estat possibles durant els últims governs d’esquerres, tot i que aquests sempre han anat a remolc de les entitats i associacions. El franquisme durant 40 anys va fer política memorialista per als seus, els vencedors. Actualment, els que segueixen sense condemnar amb rotunditat la dictadura o la qualifiquen simplement de règim autoritari, ho continuen fent, per més que hipòcritament i cínicament s’entestin a negar-ho, actitud que adopten en molts altres assumptes.
La memòria històrica no es planteja com una revenja ni tracta de reobrir les ferides del passat, tal com afirmen els seus adversaris, ferides que, per altra banda, mai s’han tancat. Aquests són els principals arguments que utlitzen per dir que és innecessària perquè el consens de la Transició i el pacte constitucional que en resultà (per cert, molts d’ells que ara defensen la Constitució del 78 a tort i a dret, quan s’aprovà s’abstingueren o votaren en contra) van significar la reconciliació definitiva de tots els espanyols i, per tant, no cal mirar enrere. Res més lluny de la realitat. La Transició, si bé tingué aspectes positius, també tingué la seva part d’ombra, com molt bé remarca el preàmbul de la Llei del Memorial Democràtic quan diu un dels dèficits de la transició a la democràcia fou la institucionalització de la desmemòria i l’oblit de la tradició democràtica.
Fer creure que la democràcia arriba per primer cop a aquests país el 78 gràcies a ells, sense tenir en compte la memòria republicana i la lluita antifranquista, no solament és un error sinó una gran mentida. Per això, una de les raons de ser de la memòria històrica és recordar que aquest país, en la seva secular aspiració de construir una societat moderna, ja va disposar durant la II República de llibertats, de democràcia, de drets socials, com mai havia tingut, però que el cop d’estat militar del 36 del general Franco i la consegüent guerra civil que va provocar ens retornaren als moments més tràgics de la nostra història amb un balanç esfereïdor pel que significà de pèrdua de vides humanes, patiment i destrucció. Durant la llarga dictadura franquista, lluitar per la llibertat i la democràcia, de la qual molts ja havien gaudit, comportà una ferotge repressió, l’exili i la mort. Les presons atapeïdes, els camps de concentració espanyols i francesos, el Camp de la Bota, les més de 2.000 fosses — més de 110.00 desapareguts! — escampades per tot el territori i que esperen ser exhumades, són el trist testimoni de tant de sofriment. L’única llei del franquisme va ser el terror. Començà assassinant i acabà assassinant.
RECORDAR, doncs, per no continuar fonamentant el nostre sistema democràtic en l’oblit i la mentida. RECORDAR per dignificar totes les víctimes que donaren la vida lluitant per la democràcia i RECORDAR per exigir justícia pel patiment i espoli soferts. Heus aquí les raons de ser de la memòria històrica.
Aquests no són moments fàcils per les associacions i moviments per a la recuperació de la memòria. El govern actual del PP, presidit per Mariano Rajoy, ha complert àmpliament el que va dir quan era a l’oposició: La memoria histórica no interesa a nadie, yo no daría ni un euro del erario público. Però sí que ha subvencionat amb escreix, com hem vist, el preconstitucional DBE. Contradint el dret internacional i la mateixa Constitució, ha donat un cop mortal a la justícia universal per impedir la persecució dels crims contra la humanitat. Està repatriant les restes de soldats de la División Azul, com ja va fer Aznar. S’oposa a excloure les formacions feixistes i totalitaristes del registre de partits. Mira cap a un altre costat quan algun dirigent o les joventuts del seu partit banalitzen la dictadura i fan apología, sense embuts, del franquisme o quan regidors populars posen el nom —encara avui!— d’un general colpista a un col·legi, etc. I què podem dir del Valle de los Caídos i de la Fundación Francisco Franco?
Calen, doncs, autèntiques polítiques de la memòria, defensades amb valentia i convicció perquè les noves generacions, partint dels principis democràtics i tenint sempre present la pau com el bé més preuat, valorin el que va representar la II República, el franquisme i l´antifranquisme.
Aquestes polítiques, basades en la veritat, la justícia i la reparació, passen per constituir una Comissió de la Veritat perquè no sigui possible manipular la història, es deixi d´equiparar víctimes i botxins, s’anul·lin per fi les sentències sumaríssimes i es reti homenatge a totes les víctimes. Si es vol parlar de veritable reconciliació, els més alts poders de l´Estat hauran de demanar perdó a totes les víctimes. El dol —diu Paul Riqueur— és negat de vegades en nom de la pau social sense acceptar que la reconciliació descansa en el perdó i no hi pot haver perdó si aquest no es demana a les víctimes.
Ningú es pot sentir orgullós d’un país que continua silenciant la seva història i que tracta de la manera que hem vist una gran part de la seva ciutadania.
Ara, els catalans tenim a tocar l’oportunitat històrica de construir un nou país, més just, més democràtic, més solidari. No cal dir que aquest nou país no s’entendria si no contemplés la memòria històrica com un dret inajornable.
El Cercle de Recerques i Estudis Mogoda (CREM), com a entitat que es dedica a la recerca i divulgació de la història local i d’acord amb els principis que inspiren el Memorial Democràtic, tindrà com a prioritat entre els seus objectius la recuperació, commemoració i foment de la memòria històrica.
Rafael Martín Manzano
Coordinador de la Secció Memòria Històrica
Santa Perpètua de Mogoda, abril de 2015