Aquestes ratlles que segueixen volen retre homenatge al gran historiador català, i professor emèrit de la Universitat Pompeu Fabra, Josep Fontana Lázaro (1931-2018). La seva mort, el passat dia 28 d’agost, ens ha deixat una mica òrfenes a totes aquelles persones que estem o hem estat relacionades amb la historiografia, ja sigui com a historiadores, profesores amants de la Història. Josep Fontana ha estat el nostre referent durant molts anys i ho continuarà sent.
Aquest home, nascut l’any de la proclamació de la II República, malgrat haver estat format en els anys durs del franquisme (va entrar a la Universitat de Barcelona a finals dels 40), mai va perdre la memòria del que va suposar la dictadura de Franco per a tota la ciutadania com els va passar a moltes persones que, per poder sobreviure durant el franquisme, van haver d’oblidar. Ans al contrari, amb els seus texts no va deixar de demostrar-nos que les situacions socials injustes es deriven de les decisions polítiques imposades pels interessos dels grups socials que han retingut i exercit el poder.
Com a historiador, no només es caracteritzà pel seu rigor científic, sinó també pel seu compromís amb la societat que li va tocar viure. Es considerava format en Antonio Gramsci i Walter Benjamin; així es definia ell mateix:
“Pertanyo a aquella espècie, encara no extingida, dels qui pensen que el futur serà de la raó. Però, dins d’aquesta espècie, sóc de la variant que he après que això no s’aconseguirà sense més… sinó com a resultat del treball i de la lluita de tots plegats”
En el mateix article, el també historiador Borja de Riquer escrivia sobre ell:
“Com el seu mestre Vicens, sempre ha estat conscient que la Història no és un mer exercici d’erudició acadèmica, sinó que implica un compromís de servei amb la societat i amb el país”
Fontana va escriure molt sense especialitzar-se en cap època concreta ni encasellar-se en Història econòmica, social o política: en les seves anàlisis, sempre tingué en compte la política, la cultura, les idees i creences, el fenòmens col·lectius, l’organització social, els conflictes… així com la demografia, el medi natural, etc.
La seva tasca com a historiador s’entronca amb l’anomenada Nova Història, aquella que planteja problemes i formula preguntes seguint la línia de M. Bloch, L. Febvre, J. Vicens Vives, P. Vilar, E. Hobsbawm, F. Soldevila…: el que interessa veritablement és entendre els problemes que ens afecten, que són els d’ahir i els d’avui. Segons ell, s’ha d’anar cap al passat per buscar les claus per comprendre el que passa avui. La seva manera d’entendre la Història i la forma d’escriure-la ens condueixen a no acceptar sense crítica tot allò que ens expliquen i que tendeix al conformisme social.
A parer meu, la seva gran obra, la història del segle XX, la va fer en els seus darrers anys: és una història de tota la humanitat durant el passat segle, on es refereix a aquelles persones que van viure en el segle en què més morts hi ha hagut a causa de guerres, genocidis, fams provocades…; el segle en què la misèria i la desigualtat han anat en augment. Aquesta gran obra està recollida en tres volums: Por el bien del Imperio. Una historia del mundo desde 1945, el primer, completada poc després amb El futuro es un país extraño. Una reflexión sobre la crisis social de comienzos del siglo XXI, el segon, i que va concloure amb El siglo de la Revolución. Una historia del mundo desde 1914, el tercer. En ells va en contra de tòpics establerts, com el del progrés indefinit a partir de la Revolució Industrial o com el de la Carta de l’Atlàntic de 1941 que deia que tots els pobles podien triar la forma de govern que volguessin i que es garantia que totes les persones, fossin del país que fossin, tindrien una existència lliure, sense por ni pobresa. Fontana va voler deixar ben clar que no hi ha pau, sinó guerres; que contínuament s’han vulnerat i es vulneren els drets humans, i com la pobresa i la desigualtat van en augment.
En la seva anàlisi de la Guerra Freda desemmascara els enganys dels quals s’han valgut els EUA per mantenir el seu poder, com, per exemple, l’amenaça nuclear que suposava l’URSS. Per al capitalisme tot era lícit, des de donar suport a cops d’estat fins arribar a l’assassinat (germans Diem al Vietnam, Allende a Xile, etc.), per aconseguir guanys en les matèries primeres o en les fonts d’energia… Si bé l’amenaça de l’expansió del comunisme va conduir a un millor repartiment de la riquesa (època en què l’augment del salari dels treballadors anava en consonància amb l’augment de la productivitat), aquell estat del benestar va durar poc: els successius governs dels EUA i també d’Europa van anar traient els límits al poder de les empreses i lluitant contra els sindicats. Valent-se de lleis, coercions, decrets, mentides descarades, dobles llenguatges, etc. aconseguiren transferir els recursos econòmics dels treballadors cap als de dalt. Les grans corporacions van anar augmentant els seus beneficis mentre els guanys pel treball disminuïen. Fou l’època en què el capitalisme financer deixà pas al capitalisme rendista, perfectament descrit i analitzat per l’economista Guy Standing: capitalisme rendista que ens conduiria a la darrera i greu crisi del 2007.
Aquest historiador, que es considerava roig i nacionalista a la vegada sense que les dues coses fossin incompatibles, el 2014 va publicar La formació d’una identitat, on explica la història de Catalunya des de “La formació d’un estat nacional” fins a l’actualitat, “Una darrera ullada al present”. Acabava el seu llibre assenyalant:
“El que he volgut explorar en aquestes pàgines és la naturalesa d’aquest corrent, seguintlo a través del llarg procés de formació de la identitat dels catalans: d’un sentiment que ha perdurat en el temps i que ha arribat en plena vigència al present, havent resistit cinccents anys d’esforços d’assimilació, amb tres guerres perdudes —el 1652, el 1714 i el1939—, sotmès a unes llargues campanyes de repressió social i cultural, que encara duren avui. Una trajectòria que permet mantenir l’esperança que, passi el que passi, aquesta voluntat de seguir sent nosaltres mateixos, contra totes les negacions i contra tots els desafiaments, seguirà persistint en el futur”
Quant al procés va ser crític: segons ell, es va menysvalorar la força de l’estat espanyol. Ho va manifestar ja abans de l’1 d’octubre i de l’aplicació del 155. Fontana justificava la il·lusió de la ciutadania per la independència de Catalunya, però advertia que els objectius no eren possibles a curt termini.
Finalment, hem de recordar que també fou molt crític amb l’anomenada Transició Espanyola, que considerava un engany. En el seu article “La llegenda de la transició espanyola” explicava com l’estat d’agitació que vivia el país quan va morir Franco anunciava un possible enfonsament del sistema per la qual cosa els hereus del franquisme van emprendre uns canvis mínims per assegurar la seva impunitat i la supervivència política pactant amb les forces d’esquerra que renunciaren a una ruptura en veure’s incapaces de forçar-la. Es feia així real la màxima lampedusana: “Se vogliamo che tutto rimanga come è, bisogna che tutto cambi” (Que tot canviï perquè tot sigui igual). Per a Fontana, aquest procés no s’hauria de definir com a transició, sinó com a transacció.
Núria Rius Vernet
Cercle de Recerques i Estudis Mogoda (CREM)
Secció Història
1. Citat per Borja de Riquer (2017), “Un historiador excepcional, ambición i compromès”. ElTemps, núm.1745.
2. Josep Fontana (2016 reed.), La formació d’una identitat. Una història de Catalunya. Vic, Eumo Editorial, p. 446.
3. Josep Fontana (2005), La construcció de la identitat. Reflexions sobre el passat i sobre el present. Barcelona, Ed. Base (Base Històrica, núm. 11), p. 121-142.
4. Per a la realització d’aquest escrit de reconeixement al mestratge de Josep Fontana han estat molt útils els articles publicats al núm. 1745 del 20 de novembre de 2017 de la revista El Temps, commemorant el seu 86è i darrer aniversari.