La sessió inaugural del curs va anar a càrrec de l’arqueòleg Adrià Breu Barcons, amb la conferència “Un itinerari pel Neolític i la primera edat dels metalls a Santa Perpètua de Mogoda, al Vallès i a Catalunya”.
La conferència va permetre situar, amb molta claredat i un to divulgatiu, les diferents fases en què els especialistes estructuren el Neolític i les principals característiques de cadascuna. El Neolític antic correspon al moment d’aparició i expansió de l’agricultura i la ramaderia, amb les primeres comunitats pageses i les primeres ceràmiques, sovint decorades. En alguns territoris, com Catalunya i el nord-est peninsular, s’hi distingeixen fases com el Neolític antic cardial, caracteritzat per ceràmiques amb impressions de petxina, i una fase posterior, anomenada epicardial o postcardial.
El Neolític mitjà representa la consolidació d’aquest model agrícola i ramader. Les comunitats esdevenen més estables, les xarxes d’intercanvi es desenvolupen i apareixen formes funeràries destacades, com els sepulcres de fossa. Finalment, el Neolític final mostra una societat més complexa, amb canvis en l’organització social, una presència més notable del megalitisme en alguns territoris i una transició progressiva cap a les primeres manifestacions de l’edat dels metalls.
A la seva intervenció, Breu va mostrar com aquesta evolució també es reflectia al territori local. A partir d’un plànol geogràfic del municipi sense edificacions, es podia veure clarament que els assentaments se situaven preferentment als turons que estructuren l’orografia local de nord a sud, allunyats de les rieres de Caldes, de Polinyà i de Santiga.
A Santa Perpètua de Mogoda s’han identificat espais habitats del Neolític antic al Pla de Mogoda, Can Soldevila i Can Bellsolà; del Neolític mitjà, a Can Soldevila, Can Vinyals i la bòbila Bellsolà; i del Neolític final, a la Ciutat Jardí la Florida, Can Soldevila i Can Vinyals.
Aquesta distribució permet observar un fet especialment significatiu: la continuïtat habitacional en alguns punts del municipi. Jaciments com Can Soldevila i Can Vinyals apareixen documentats en més d’una fase del Neolític, fet que indica que determinats indrets mantingueren el seu interès al llarg del temps. La tria d’aquests espais no devia ser casual: la seva situació sobre terrenys elevats, pròxims però no exposats directament a les rieres, els convertia en llocs adequats per a l’establiment de comunitats pageses successives.